3r comentari avaluable: On són els límits?

Joan Vila

L'estiu és propens a la realització de la major part d’aventures. Molts ens dediquem a fer esports de natura, al mar o a terra, però cada vegada més n’hi ha que es dediquen a superar reptes, a activitats d’aventura cada vegada més difícils. Explico sovint que si una entitat organitza una sortida oberta a tothom d’una distància de 15 km, de forma que sigui a l’abast de tots els nivells, l’afluència serà mediocre, petita. En canvi si l’acte consisteix en una sortida a muntanya amb distàncies superiors a la marató, arribant a 100 km, o si l’acte combina la cursa de muntanya amb 160 km de bicicleta amb 3.000 metres de desnivell i 3.000 metres de natació o dues hores de submarinisme, o el vol amb parapent de 20 km… llavors l’afluència serà massiva.

Aquest moviment social em té astorat. Quan veig un jove córrer en un sender de muntanya sempre em ve al cap que ja el voldré veure quan tingui la meva edat, com seran les seves articulacions, genolls i malucs, quan tingui més de cinquanta anys.

Estem dissenyant una societat on els referents provenen tots de superar reptes. La comparació més senzilla és entre la sardana i els castellers. Si els sardanistes no es proposen nous reptes per batre tenen els dies comptats, al contrari dels castellers, on cada dia vencen nous castells amb més base i més altura, oportunament enregistrats pels mitjans de comunicació. Heus aquí la combinació, repte i difusió audiovisual.
A base d’anar combinant reptes difosos arreu, a poc a poc es va fent convergir l’esport amb el circ i l’accident amb el suïcidi. El muntanyisme té uns 130 anys d’història i en tots ells ha estat una activitat d’equip on el treball conjunt s’ha dirigit a conquerir l’objectiu amb la màxima seguretat dels seus components. El senderisme, l’alpinisme, l’escalada, el barranquisme, l’esquí, paracaigudisme, el parapent…tots aquests esports s’han desenvolupat tenint com a primer ordre la seguretat de qui practica l’activitat. És cert que en molts esports d’elit sempre hi ha un moment límit que només se supera per fortalesa mental, moment on sovint es posa en risc la vida de qui el practica. Trobarem exemples d’això a cabassos, per exemple en totes les expedicions a l’Himàlaia, recordant en Xevi Gomez de Girona, recentment desaparegut amb dos companys més després de coronar el Gasherbrum G1 al Pakistan. Cada any tenim exemples com aquest i jo mateix tinc records de moments crítics en la meva història muntanyenca. És en base a aquesta experiència que sé que els joves sempre volen fer més, anar enllà i, just per això, cal fomentar la seguretat en la formació de base. Abans els nens i joves feien l’aprenentatge en els clubs de muntanya, on podien agafar les bones pràctiques evolucionant amb adults més experimentats. Ara l’autoaprenentatge és la norma dels joves al que s’hi suma la confecció d’objectius cada vegada més arriscats, al límit de tot.

És aquí on falla el sistema: la difusió mediàtica d’aquests reptes és l’entrada a una espiral diabòlica que fa que cada vegada el repte sigui més fort, cosa que posa en perill la vida del practicant. Però el que és més preocupant és que la difusió atrapa molts joves a seguir les passes dels seus referents.

Des del 26 de juliol han perdut la vida en la pràctica del wingfly, l’home ocell, un alemany, un polonès, un britànic, dos francesos, el paracaigudista que va obrir els jocs olímpics de Londres, i ara Álvaro Bultó. Només la visió del pas d’aquell home ocell pel forat a la roca a Montserrat és suficient per veure que ens movem a la ratlla del límit entre el repte i el suïcidi.

Aquesta setmana també hem pogut veure com Kilian Jornet superava l’ascens i el descens del Cerví en menys de tres hores, fent gala d’una forma física impressionant però també de noves formes de practicar la muntanya. Una muntanya de 4.478 metres és un lloc al qual se li ha de tenir respecte, on el temps pot canviar ràpidament i esdevenir un infern. És clar, si es decideix pujar i baixar amb molt poc temps, el factor climatològic queda al marge. Però per fer això Kilian Jornet inventa una nova forma de fer muntanyisme, amb pantalons curts, amb sabata baixa, amb una ronyonera per posar-hi quatre barretes energètiques i un glop d’aigua, i baixant pels pendents de neu deixant-se lliscar com si esquiés. Fa just tot el que diríem a un jove que no ha de fer. I no només ho fa (allà ell amb el seu futur) sinó que es filma en directe i se’n fa una difusió global.

Conec joves que només tenen al cap imitar Kilian Jornet. Algun el veig córrer quan surto a muntanya, d’altres els ?segueixo per les xarxes socials i em fan patir quan van a esquiar per baixar canals ja que sé que el risc té un component de probabilitat que augmenta a mesura que s’insisteix en ell. Els humans no som perfectes i una fallada és una possibilitat. A mesura que s’insisteix en aquesta possibilitat s’augmenta el risc. I a força d’anar fent difusió d’aquests referents augmentem el nombre de practicants i el de potencials accidents.

Havia estat un seguidor de Kilian Jornet per les seves gestes fins que s’ha dedicat a fer-les públiques mediàticament. Ara em quedo amb els meus referents de sempre, amb els Anglada i Pons, precursors de l’alta muntanya des de la humilitat i la constància de tota una vida dedicada al muntanyisme i que ja a l’any 1962 van pujar la cara nord de l’Eiger.